.
Si al post anterior d’aquesta categoria, ens plantejàvem una aproximació a la polèmica entre la literatura i el cinema, com a disciplines (totes dues) que parteixen d’un mateix objectiu (explicar una història) i d’un element fonamental (la paraula), aquest escrit resumeix les reflexions que, sobre aquest tema, vam fer a la darrera Trobada Literària.
Per a la pròxima cita, el dimarts 18 de novembre a les 19.30h, seguim amb la Trobada Literària marcada per una temàtica, en aquesta ocasió parlarem dels personatges literaris. Amb la idea de profunditzar en aquest element fonamental de la narració literària, parlarem d’aquells personatges que ens han robat el cor, que ens han fet odiar, en fi, que no ens han deixat indiferents pel pes que tenen dins la narració.
.
El Joan ens va ensenyar una faceta nova, parlant-nos de dos llibres i dues adaptacions cinematogràfiques que reflexionen, en sentits ben diferents, sobre la complicada relació entre l’home i la naturalesa i, en un sentit més ampli, sobre l’esperit aventurer: “Cap a terres salvatges” i “Dersú Uzalà. Pel País de l’Ussuri”.
.
“Cap a terres salvatges” (Into the wild)
Llibre de Jon Krakauer (1996), i pel·lícula de Sean Penn (2007).
Narren la història del jove Christopher McCandless que, als 24 anys (1992), va ser trobat mort en un antic autobús abandonat a les desoladores terres d’Alaska després d’una cerca de “l’autenticitat de la vida”, renunciant a tot bé material, que durà més de 2 anys.
Si l’obra literària de Krakauer (escriptor i alpinista) destaca per la investigació profunda i elaborada sobre la història, aventura i tragèdia del jove McCandless; l’adaptació cinematogràfica de Sean Penn no és menys lloable, en tant que gran adaptació del llibre i, sobretot, de l’esperit que d’aquest es desprèn. És inevitable, però, que alguns detalls significatius del llibre quedin exclosos a la pel·lícula.
Més informació: aquí.
.
.
“Dersú Uzalà. Pel País de l’Ussuri”
Llibre de Vladímir Arséniev (1923), i pel·lícula d’Akira Kurosawa (1975)
El llibre consta de dues narracions, fetes per l’explorador rus Vladímir Arséniev a finals del segle XIX en les que detalla les exploracions que realitzà a la zona del riu Ussuri. En el seu viatge, Arséniev es troba amb Dersú, un caçador que viu sol a la taigà i que introdueix a l’explorador al medi natural. Uzalà i Arséniev encaixen con dues peces d’un puzle, molt diferents però complementàries, i entre ambdós constitueixen un equip explorador de gran vàlua.
En aquest cas, i segons el Joan, l’adaptació cinematogràfica és més amorosida que en la pel·lícula de Sean Penn, però reflexa igual de bé el profund respecte cap al medi natural que es desprèn del llibre.
.
“La séptima cruz”
Llibre d’Anna Seghers (1942), i pel·lícula de Fred Zinnermann (1944).
L’Esperança ens ha presentat aquesta parella d’obres basades en la terrible aventura de 7 presos que escapen del camp de concentració de Westhofen, 7 dissidents alemanys, les seves famílies i el cercle veïnal.
L’obra literària és una gran crònica de la pressió social de l’estat nazi, sense cap concessió al sentimentalisme. Fet que no es respecta en la versió cinematogràfica, molt més ennovel·lada.
.
En el mateix sentit cronista del funcionament social del règim nazi, el Joan recomana el recull de cròniques d’Eugeni Xammar “L’ou de la serp”. I encara una altra obra relacionada, en aquesta ocasió de la mà del Marc, l’autobiografia de Stefan Zweig, “El mundo de ayer”.
.
“Psicosis”
Llibre de Robert Bloch (1959), i pel·lícula d’Alfred Hitchcock (1960).
El Marc ens presenta el cas de “Psicosis” com a exemple del que no sol ocórrer en la relació cinema – literatura; això és el fet de dir “m’ha agradat més la pel·lícula que el llibre”.
Davant una novel·la més aviat fluixeta que, segons el Marc, no hagués transcendit de cap de les maneres, Alfred Hitchcock va gestar el que es considera una de les obres mestres del cinema, en el seu gènere. Tant és així que, especialment l’escena de la dutxa, és un referent per la història del cinema.
.
.
El Joan ens presenta un altre cas on l’adaptació cinematogràfica supera en qualitat a l’obra original, “Els ponts de Madison County”: llibre de Robert James Waller (1992), i pel·lícula de Clint Eastwood (1995).
.
“Doctor Zhivago”
Llibre de Boris Pasternak (1957), i pel·lícula de David Lean (1965).
L’Enric, amant d’ “els russos”, ens parla meravelles de Doctor Zhivago, una de les novel·les que l’apassiona i, la pel·lícula, recentment projectada al Cineclub Manresa en el cicle de cinema i literatura que ha precedit aquesta Trobada Literària.
Es decanta pel llibre de Pasternak, que fa una gran crònica del que fou la revolució bolxevic, alhora que s’aprofundeix en el sofriment d’un home que veu transformada la seva vida per forces que s’escapen del seu control; revestit de constants referències als autors russos anteriors. Aquesta profunditat psicològica es perd en la pel·lícula (guanyadora i nominada a varis Òscars), en pro de la història d’amor entre els dos personatges protagonistes.
.
Arrel de comentar aquesta pel·lícula, evidentment, surten a relluir algunes anècdotes: que la pel·lícula fou rodada en territori espanyol (es reconeixen, fins i tot, trens de la RENFE), que la decisió de l’actriu protagonista (Julie Christie) fou unilateral per part del director, etc.
.
“Fahrenheit 451”
Llibre de Ray Bradbury (1953), i pel·lícula de François Truffaut (1966).
El Marc ens parla de la distropia futurista de Ray Bradbury ambientada en una societat on llegir és delicte perquè incita a pensar i qüestionar el poder en lloc d’abandonar-se a l’hedonisme imperant impulsat pel govern.
A la pregunta del Marc, “val la pena que miri la pel·lícula si el llibre m’ha agradat molt?” la resposta és unànime: “Si, l’aureola vintage del futurisme de Truffaut val molt la pena”.
.
“Smoke”
Relat de Paul Auster per al New York Times (1990), i pel·lícula de Wayne Wang i Paul Auster (1995).
Finalment, l’Anna presenta el que considera una relació interessant entre literatura i cinema, per com els dos mitjans es retroalimenten per a generar un projecte que transcendeix els dos llenguatges. Es tracta de “Smoke”, una pel·lícula de Wayne Wang amb guió de Paul Auster, basada en el relat “El cuento de Navidad de Auggie Wren”, un relat de Paul Auster aparegut el dia de Nadal de 1990 al New York Times.
El relat en qüestió impressionà tant al director Wayne Wang que demanà a Paul Auster que el convertís en guió cinematogràfic. El resultat d’aquest procés, és una història (el retrat d’un fragment de la vida d’uns personatges) que res a veure té amb el relat nadalenc (tan sols hi apareix al final del film) però que manté l’essència suburbial de la Nova York omnipresent a les obres de Paul Auster. Tant és així, i tant interessant fou el resultat cinematogràfic, que de “Smoke” en sorgí una seqüela cinematogràfica, “Blue in the face” (1995), que segueix la vida d’alguns dels personatges inventats per a l’adaptació cinematogràfica del relat.
.